Logo de la Colla Castellers de Barcelona

Una colla singullar i pionera

Una Colla singular i pionera

Castellers a i de Barcelona

Els Castellers de Barcelona són la primera colla creada fora del territori tradicional casteller, és a dir, més enllà del Camp de Tarragona i del Penedès. La nova colla va travessar les serres d'Ordal i el riu Llobregat per plantar-se a la Catalunya Vella, a la ciutat de Barcelona.

I ho va fer en un context social i polític radicalment diferent a l'actual, en plena dictadura franquista, en la qual les activitats ciutadanes i culturals no fidels al pensament únic del règim eren mal rebudes i, sovint, censurades, prohibides o penades. Per això, volgudament i conscient, la colla es va posicionar com a entitat que, a més de reivindicar la llibertat i la catalanitat, assumia una ferma voluntat social i integradora de col·lectius marginals i vulnerables. Per acabar-ho d'adobar, llavors a Barcelona els castells eren una activitat minoritària per no dir ignorada.

Res de tot això va impedir posar en marxa la colla. Ben al contrari, els fundadors, residents a Barcelona però amb vincles emocionals i familiars en sòls castellers, estaven impregnats d'aquest punt d'èpica, passió i rauxa propi dels castells i van ser capaços de compaginar aquests trets amb admirables dosis de tossuderia, il·lusió, seny i utopia per posar fil a l'agulla a una història qua ara ja té 50 anys a les espatlles.

Mèrit, agraïment i memòria als decisius artífexs: Nico Barquet i Josep Sala.

La primera colla creada fora del territori tradicional casteller, amb una mirada social i reivindicativa, en ple règim franquista.

Habitualment, i per fortuna, el centenar de colles del món casteller, el gran nombre d'actuacions que es fan setmana rere setmana així com la notable difusió dels castells en els mitjans de comunicació, han normalitzat el coneixement i la presència de l‘activitat castellera en el context festiu i cultural de casa nostra i en el teixit social de pobles i ciutats. El cert és que els Castellers de Barcelona són la quarta colla amb més antiguitat i amb continuïtat, després de les colles Vella dels Xiquets de Valls, Nens del Vendrell i Castellers de Vilafranca.

Cara i creu

La condició urbana de la colla la fa diferent a d'altres colles de poblacions més petites o arrelades a un barri d'una ciutat, com ara Gràcia, Sants o el Serrallo. És la cara i la creu, i això comporta pros i contres. De la banda dels pros, portar el nom de la ciutat estampat a la camisa genera reconeixement vagis on vagis, valor afegit en les relacions de la colla per la identificació amb Barcelona i, per la mateixa gent de la colla, sentiment de pertinença a la ciutat comtal. Ho il·lustren, per exemple, actuacions o representativitat en esdeveniments com ara les Setmanes Catalanes de Berlín i de Karlsruhe (1979 i 1983), el centenari de la Torre Eiffel (1989), el rol de la colla en la coordinació i presència de castells en els Jocs Olímpics i Paralímpics del 1992 o bé en els Campionats Mundials de Natació del 2013.

Aquesta capitalitat també ha facilitat a la colla barcelonina exercir d'amfitrions de colles com els Castellers de Lo Prado de Santiago de Xile –apadrinats pels Castellers de Vilafranca– o convidar la colla xinesa dels Xiquets de Hangzhou –apadrinada per la Colla Vella dels Xiquets de Valls– a fer un pilar a la plaça de Sant Jaume durant l'actuació del 46è aniversari de la colla. L'atractiu de la ciutat també ha propiciat el fet de compartir assaig i actuació a la plaça de Sant Agustí amb un grup de govindes de Bombai. Els govindes són uns grups de l'Índia que fan estructures humanes espectaculars, diferents dels castells i fins a 9 pisos, per arribar a trencar un pot de terrissa ple de menges dolces, el handi, subjectat amb cordes lligades entre edificis a banda i banda d'una plaça. Aquest esdeveniment celebra el naixement de Krixna, divinitat de l'hinduisme, anomenat també Govinda.

Hi ha motius per pensar que la ciutat comtal no era el medi urbà més idoni per consolidar una colla castellera... però res: 50 anys de Castellers de Barcelona.

Com a contrapartida, la colla urbana té les seves pegues derivades de la magnitud de la ciutat, la qual fa que hagi de “combatre” certs condicionants associats com ara l'àmplia oferta d'oci de l'urbs, les distàncies més llargues i més temps necessari per anar i tornar dels assajos, menys arrelament a un barri concret, més dificultats per a la captació de castellers, la sensació d'irreconeixement quan un va en metro o bus vestit de casteller..., exemples que comporten un esforç addicional i que, de fet, es tradueix en una notable rotació de castellers i castelleres que exigeix una renovació gairebé permanent amb el consegüent perjudici per a la solvència de les estructures dels castells.

L'última observació d'aquesta part és constatar que la petja social i mediàtica que pot tenir i té una colla de Valls, del Vendrell o de Vilafranca, per exemple, és molt diferent que la que té la colla de la ciutat de Barcelona. És evident que la colla barcelonina és com una associació més entre els centenars d'iniciatives ciutadanes que conformen el teixit social ciutadà. Per tant, l'ascendent de la colla queda força més deixatat en la complexa teranyina urbana. És totalment anecdòtic però alhora il·lustratiu, el fet que l'alcalde de Vilafranca i l'exalcalde de Valls pertanyen i han exercit càrrecs en colles d'una ciutat i de l'altra.

Per tot plegat, la “resistència” de la colla durant 50 anys té molt de mèrit i rau en la perseverança per cultivar les senyes d'identitat apuntades en parlar dels fundadors de la colla: passió, seny, rauxa, constància, utopia... amb aquest desenllaç: 50 anys de Castellers de Barcelona.

Amateurisme i dimensió social

La primera colla del tot amateur

La colla dels Castellers de Barcelona –volgudament i a diferència de la resta de colles– va néixer absolutament amateur i va ser, així, pionera en aquest aspecte. Fins a la seva fundació el 1969 i anys després, les colles –més aviat alguns components de les colles– cobraven per fer castells i també era habitual llavors i molt temps abans, que la canalla i algun ganàpia voltessin per carrers i cases pidolant recompenses pecuniàries. Eren altres temps. Des del primer dia, l'amateurisme de la colla respon a l'axioma d'entendre els castells com un compromís col·lectiu. Per això la colla s'integra de ple en el significat de la paraula colla: un conjunt de persones iguals aplegades lliurement per fer una tasca comuna. Avui, aquest procedir amateur és el de tot el món casteller.

Dimensió i visió social

Sens dubte el compromis col·lectiu, ben proper a l'associacionisme, té una singularitat extraordinària perquè configura una colla com un univers d'homes i dones de totes les edats, de diferents ideologies i estatus socials i econòmics, amb l'afegit que tothom és igualment imprescindible per assolir l'objectiu comú: fer castells. En aquest context i potser passant-me de rosca, la colla –les colles castelleres– té certs trets propers a la idea de tribu que l'etnologia atorga a un grup social que aplega famílies o clans, units per vincles culturals, racials, lingüístics... amb un cert ordenament jeràrquic sota el lideratge que s'atorga al cap –en el nostre cas, cap de colla i altres càrrecs– elegits, això sí, en les assemblees corresponents.

Una colla singullar i pionera. Detall pinya segons col·locats torre de 7