Ens hem assebentat recentment de la mort d’en Carles Aranda i Infestas “Litus”. Membre històric dels Minyons de Terrassa i geòleg de professió. Cap de pinyes a l’any 1993 quan la seva colla va aconseguir carregar per primera vegada la torre de 9 amb folre i manilles i, posteriorment, cap de colla els anys 1997 i 2000. Va ser entre aquests anys quan els Minyons van aconseguir castells mítics com el primer quatre de nou sense folre descarregat del segle XX i el primer castell de deu pisos descarregat de la història.

Més enllà d’aquestes quatre dades biogràfiques, els Castellers de Barcelona estem particularment de dol. A finals de l’any 1994 volíem fer el salt a castells folrats i vam tenir la sort de tenir vàries reunions amb el Carles i el seu equip de Minyons, especialment en Tomàs i en Manel. El fet que fos company de facultat de l’Albert Duarte, ‘Janillo’, va facilitar les trobades. El Carles ens va explicar amb molta generositat i transparència com assajaven el castell, les diferents posicions, les mides de cada casteller, el procés de tancament, com s’havia de treballar i els trucs per a assajar-lo parcialment. És a dir, ens ho va explicar tot. No tots aquests detalls van funcionar a la nostra colla però tots ells ens van servir per a poder inventar la nostra pròpia torre de vuit amb folre en un molt curt espai de temps, i posteriorment, els castells de nou pisos. Sense el seu ajut, el nostre viatge hagués estat, segur, molt més lent i amb més ensurts.

El Carles va ser un tècnic amb tots els ets i uts, va saber entendre que els grans castells llavors inèdits s’havien de resoldre amb innovacions tècniques arriscades que ell mateix imaginava. Però també va ser un pioner al veure que aquests grans castells havien d’anar molt lligats a una revolució social, dins de cada colla, que acompanyés aquestes innovacions. Cada nou castell requeria de més i més castellers que només es podien engrescar, i mantenir, si tota la Colla s’hi abocava.

En un moment on el món casteller tenia tendència a no revelar els detalls tècnics, el Carles va compartir tot el seu coneixement amb les persones que formàvem l’equip tècnic dels Castellers de Barcelona. Ell era plenament conscient que el coneixement que no es compartia no servia per a fer evolucionar la societat. En canvi, quan aquest coneixement es comparteix, el progrés de la societat és exponencial.

Als qui vam tenir la sort de viure aquella dècada dels 90 del segle XX, se’ns ha quedat ben gravada la progressió espectacular del món casteller. Mèrit, entre molts d’altres, d’en Carles.

En Carles era una persona afable, propera, amb un gran cor i molta humilitat. Gran apassionat dels escacs, com a bon “Torreón”. Bon company i bon amic. Sempre positiu i conciliador, d’aquells que sumen. Ferm però reflexiu, sabia escoltar i debatre amb empatia. Amb el seu somriure encisador, el seu caràcter sempre alegre, tot i el posat seriós, les seves camises de quadres i el seu inseparable paquet de Ducados es feia estimar. Juntament amb el seu bon amic Tomàs Pont, formaven una extraordinària dupla que amb saviesa i passió, feien entendre i estimar els castells. Un paio entranyable.

Per tot plegat, els Castellers de Barcelona estarem sempre en deute amb tu.

Sit Terra Tibi Levis, Litus. Bon viatge Carles!

Text escrit per Albert Duarte i Marc Estapé.