Article publicat a l’URC i escrit per l’Òscar Montserrat Prat ‘Tete’

Aquest article es va publicar originalment al número 9 de l’URC, editat l’any 2012. Aquesta nova versió, ampliada i revisada, ha estat possible gràcies a les aportacions de Josep Farreny.

 

El juliol i agost del 1992 a Barcelona, en particular, i a Catalunya, en general, es vivia intensament la celebració dels Jocs Olímpics, en els quals no va faltar la presència del fet casteller com a tret d’identitat de la cultura popular catalana en diferents actes i, en especial, en la cerimònia d’inauguració celebrada el 25 de juliol del 1992.

I una de les colles que hi va participar va ser la Colla de la ciutat, els Castellers de Barcelona, que no només va intervenir activament en la cerimònia d’inauguració, sinó que ja havia col·laborat en molts altres actes anteriors als Jocs Olímpics com a promoció de la candidatura.

Per explicar aquesta història ens hem de remuntar a les festes de la Mercè del 1985, quan es varen alçar dos pilars de 4 aixecats per sota a la plaça de Sant Jaume en els quals s’enlairava la bandera olímpica, gràcies a una iniciativa de la Colla i a les gestions que es varen portar a terme, per un costat, amb el Gabinet d’Informació i Documentació de Comunicació Social de l’Ajuntament de Barcelona i, per l’altre, amb el Comitè Promotor de la Candidatura, per poder aconseguir una bandera olímpica que donés suport a la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics del 1992.

Aquell mateix any la junta de la Colla va acordar, com a suport a la candidatura, demanar a l‘Oficina Olímpica Barcelona ’92 de lluir el logotip olímpic a la camisa de la Colla i concretament a l’actuació que es faria a la població francesa de Montpellier al mes d’octubre. Es va concedir aquesta petició però amb la condició d’utilitzar el logotip només a les sortides a l’estranger tal com reflectia la norma establerta, que indicava que sols es podia utilitzar en competicions internacionals o, en el cas de la Colla, en exhibicions a l’estranger. Al final, però,  no va arribar a temps per a aquesta actuació. Tot i això, la promoció de la candidatura es va fer igualment, i, fins i tot, la premsa se’n va fer ressò: “La promoción olímpica de Barcelona también estuvo presente en la visita a Montpellier” .

El fet de sols tenir autorització per portar el logotip a les actuacions a l’estranger comportava una greu problemàtica a la Colla ja que per motius econòmics era impossible poder disposar de dos jocs de camises, un amb el logotip (per a actuacions a l’estranger) i un sense logotip (per a actuacions a Catalunya), i per aquest motiu es va demanar a l’Oficina Olímpica autorització per portar-lo també a les actuacions de Catalunya, a més de demanar una bandera de la candidatura i unes samarretes. Finalment, l’Oficina Olímpica va autoritzar-ho i els castellers de la Colla, voluntàriament, varen portar el logotip per primera vegada a l’actuació a Vilanova de Segrià l’1 de febrer de 1986. “Cabe señalar, asimismo, que en sus exhibiciones lucen actualmente en la camisa distintiva el anagrama olímpico de Barcelona-92, junto al escudo representativo de la Ciudad Condal.”

Un mes i mig després (el 14 i 15 de març) la Colla tornava a actuar fora de Catalunya, concretament a la població d’Essen (de la llavors República Federal d’Alemanya) amb motiu de la seva fira, i es va aprofitar per continuar amb la promoció amb castells amb la bandera de la candidatura, adhesius i samarretes. Aquesta actuació va quedar reflectida a la Vanguardia: “Los castellers promocionaron Barcelona ’92 en Essen.”,  i en un reportatge emès per TV3. La col·laboració amb l’Oficina Olímpica també era en forma de material de la Colla per a ús en vídeos o en plafons fotogràfics de promoció de la candidatura.

Ja al setembre, per la Mercè, es van tornar a aixecar pilars de 4 amb la bandera, en aquest cas amb el logotip olímpic de Barcelona ’92. “Seguido de las evoluciones de los castellers de Valls, Vilafranca y Barcelona; estos últimos, especialmente volcados en recordar la cita olímpica que pretende la Ciudad Condal al formar dos pilares entre los que desplegaron la bandera con el logotipo olímpico de Barcelona.” “En la Mercè, los castellers ya festejaron la posible nominación.”

Va arribar el 17 d’octubre i, finalment, Barcelona va ser l’escollida per organitzar els Jocs Olímpics del 1992. Per celebrar-ho es va organitzar una gran festa a Montjuïc on la Colla va aixecar castells: un 2 de 6, un 4 de 6 amb l’agulla i diversos pilars de 4, alguns d’ells amb la bandera olímpica.

Barcelona ja tenia els seus Jocs Olímpics i la Colla volia continuar amb la col·laboració que hi havia hagut en la promoció de la candidatura com a Colla de la ciutat i representant del món casteller en els diversos actes preparats tant per a l’Olimpíada com per als Jocs Olímpics per ajudar a difondre la cultura popular catalana a la resta del món. Arribats a aquest punt els contactes ja s’havien de fer amb el Comitè Organitzador de l’Olimpíada de Barcelona 92 (COOB 92) i concretament amb la seva Comissió de Cultura.

El 1988, un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Seül, començava l’Olimpíada de Barcelona. En aquell any, segurament, es va posar la primer pedra del que seria la participació del món casteller a la cerimònia d’inauguració que tindria lloc el 1992, gràcies a la participació en una paròdia d’un programa de TVE. El 28 de novembre es va fer una col·laboració en el programa Tariro Tariro del trio humorístic i musical La Trinca que es gravava als estudis de Televisió Espanyola a Sant Cugat i que en aquella ocasió tenien com a convidat l’alcalde Pasqual Maragall. En el programa, emès el 20 de desembre, es va parodiar el que podia ser la cerimònia d’inauguració dels jocs,i la Colla va participar-hi alçant un pilar de 5 al balcó; un cop acabat el programa, l’alcalde va comentar que, de tot el que havia vist, prenia nota dels castells i que segur que hi serien. “El olímpico Pasqual Maragall era mareado en una oficina de funcionarios y, tras organizarla con La Trinca, terminaba asistiendo a la ceremonia de inauguración de Barcelona 92 formada por estandartes con paellas, castellers y gallinas en volandas, en lugar de palomas.” (Podeu recuperar part de la participació en aquest programa en aquest enllaç a Youtube.)

A finals d’aquell any, del 3 al 6 de desembre, es va celebrar la Trobada Barcelona – Albertville, la qual tenia dos objectius: afavorir la pràctica de l’esquí com a esport popular i promoure lligams d’agermanament entre les dues ciutats seus olímpiques de 1992. Va ser com una festa major a l’estranger: “Per primera vegada es desplaçava una festa major sencera a l’estranger: castellers, gegants, diables, dracs, grallers i banda de música, i tot això enmig de la neu i el fred. Només l’entusiasme i el caliu humà dels amfitrions i els esquiadors catalans va fer possible transformar la plaça d’un poble de muntanya dels Alps en quelcom semblant a una plaça castellera.” [1]

Es va actuar el dia 4, al matí, en concloure la prova de descens del Campionat del Món d’Esquí a Val d’Isère, a la tarda, a la plaça de l’Ajuntament d’aquesta vila i el dia 5 a Albertville. Algunes de les actuacions es van fer sota la presència de la neu i a una gran altura geogràfica. “Un dato para el guiness. Si sumamos a esta torre de cuatro (es refereix a un pilar de 4) que realizaron los Castellers de Barcelona la altura geogràfica de la estación de Val d’Isère tenemos en total una altura díficilmente superada por ninguna otra colla. Tampoco es nada usual ver una de estas formaciones humanas bajo una copiosa nevada.”. [2]

El 1989 es va continuar col·laborant amb l’Olimpíada, concretament en una actuació celebrada al Mercat del Born amb motiu de la inauguració de l’exposició Planeta Esport, que versava sobre la relació entre la cultura i l’esport. “Los deportistas Urruti, Javier Moracho y Carles Reixach, los actores Enric Majó, Silvia Munt y los integrantes de La Trinca fueron, entre otros, los populares que dispararon a gol, practicaron el lanzamiento de pesos o colaboraron en la construcción del castell que en la palestra del recinto levantaron los Castellers de Barcelona.” [3] En aquella actuació es va aixecar un 2 de 6, un pilar de 4 per sota i dos pilars de 4 simultanis. 

Més tard la Colla va actuar a Sant Sebastià durant la seva Setmana Gran i amb motiu del dia d’homenatge a Barcelona, amb actuacions a la Concha, a l’avinguda Boulevard i a Ondarreta, amb la presència d’un Cobi inflable gegant.

Va ser en aquest moment quan van començar les negociacions per tal de definir la presència castellera als Jocs Olímpics entre la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) i l’OBS (l’organitzador, unió del grups Ovideo y Bassat-Sport). Després d’alguns embolics, al mes de febrer del 1991 Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president del COOB ’92, anunciava a Valls que la presència de castells en els Jocs estava assegurada. Això va suposar que les dues colles de Valls creguessin que serien les úniques colles en actuar, però al mes de març es va desmentir ja que el mateix Maragall davant del Parlament Europeu va concretar que els castellers participarien en la cerimònia inaugural i hi aixecarien 12 castells, un en representació de cada membre de la Comunitat Europea. A finals d’aquell mateix any la Colla acceptava participar-hi i el dia 14 de desembre es firmava el contracte de participació de les setze colles castelleres que varen participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Les colles que aixecarien els castells en solitari serien els Castellers de Vilafranca, els Bordegassos de Vilanova, la Joves Xiquets de Valls, la Vella dels Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona, els Xiquets de la Vila d’Alcover, els Vailets de Gelida i els Castellers de Barcelona; i les que ho farien amb castells de germanor serien els Nois de la Torre i els Xiquets de Vila-seca, els Castellers de Cornellà i els Xicots de Vilafranca, els Xiquets de Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, i els Castellers de Castelldefels amb la Jove de Vilanova. Per tant, les úniques colles que no participarien de les actives en aquell moment, per un motiu o un altre, serien la Colla Jove Xiquets de Tarragona, els Xiquets de Reus, els Minyons de Terrassa, els Castellers de Terrassa, els Nens del Vendrell, els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet, els Castellers de Montcada i Reixac i els Ganxets de Reus.

Amb la participació de setze colles s’aconseguia el que havia perseguit la Colla, que totes les que així ho volguessin fossin presents a la cerimònia i també es posava en pràctica el cinquè postulat del “Força, valor, equilibri i seny” que sempre propugnava un dels fundadors de la colla: GERMANOR.

Un fet poc conegut i que vaig conèixer arran d’un article d’en Josep Bargalló a la que va ser revista de temàtica castellera Terços amunt! és que el famós director de cinema Bigas Luna va intervenir en el primer guió de la cerimònia d’inauguració, que no va ser el definitiu, i que ell va ser un dels “culpables” de la inclusió dels castells, tot i que amb una presència disminuïda respecte al plantejament inicial que ell mateix havia ideat.[4]

Abans d’arribar als actes dels Jocs Olímpics, la Colla es va desplaçar a Sevilla, amb motiu de l’Exposició Universal i del dia de Barcelona (a la premsa es va batejar com Barcelona 92 visita la Expo [5]), i va actuar davant de l’Ajuntament i darrere de la Giralda. L’actuació prevista al recinte de l’Expo no es va poder fer ja que hi va haver problemes amb els llistats, que van fer que per entrar-hi calguessin més de quatre hores. Quan s’hi va poder accedir, el primer avió de castellers ja volava cap a Barcelona.

I vam arribar al mes de juliol, replet de diferents actes en els quals participava la Colla. Els dies 18 i 23 es feia l’assaig de la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Olímpic, previ sopar al camp del Barça, on la Colla va plantar-hi, el primer dia, un 3 de 7 i, el segon, un 4 de 7; i ja en els assaigs hi va haver qui es va sorprendre amb els castells.: “Un parell de periodistes japonesos presenciaven amb una flegma impassible tota la desfilada de numerets anotant-ho tot sense dir ni ase ni bèstia, sense moure un llavi.(…) Però, ai las! Quan es va començar a formar les pinyes de les colles castelleres que  intervenen cap al final de la cerimònia, en bastir els primers pisos, els bolígrafs dels japonesos van deixar de guixar, les dentetes els van sortir enfora i els ulls encara se’ls va estirar més a l’ample. Sols a la grada, quan tothom servava encara el silenci de l’ai al cor, quan encara l’eanxaneta no havia coronat tot el castell, quan més de quatre no gosaven ni mirar perquè veure el perill pot comportar malastrugança per als que se la juguen, la parella de periodistes nipons van aixecar-se embadalits i van irrompre amb uns aplaudiments tan desmesurats com sincers. Els havien robat el cor, se’n feien creus i miraven a banda i banda fent cops de cap per comprovar en els ulls dels seus veïns si estaven veient el mateix o era un miratge. La seva incredulitat va esdevenir discussió sobre els secrets de la proesa. Aquest vespre, les gralles sonaran arreu del món i, probablement, espectadors de les Amèriques i de l’Europa del Nord, de l’Àfrica i d’Oceania, i fins i tot de les Espanyes, posaran tots plegats ulls de japonès incrèdul i meravellat quan l’enxaneta no hagi arribat no tan sols a fer el cim.”.

El dia 24 s’actuava al Moll de la Fusta en l’arribada de la flama olímpica, tal com va passar a Sevilla hi va haver problemes per entrar i un cop a dins aquests van continuar, però es van tapar a la premsa. “Mientras se esperaba a la antorcha hubo un poco de todo: fuegos artificiales, sirenas aterradoras de barcos, un Cobi con barretina, castells humanos de los Castellers de Barcelona…” [6] La Colla va alçar un 2 de 6, un 4 de 7, un pilar de 4 i un pilar de 4 aixecat per sota. 

Aquell dia de l’arribada de la flama olímpica es va produir un fet que fins aquell moment no s’havia produït mai i que no es va tornar a repetir. La Colla en l’època de l’alcalde Maragall no depenia de cultura, sinó directament d’alcaldia i l’interlocutor era en Xavier Roig, mà esquerra d’en Maragall i cap del gabinet, el qual no havia trucat mai a la Colla. Però aquell dia sí que ho va fer, concretament al Jordi Agut, ja que era a qui coneixien més; i tot parlant del temps li van fer la següent pregunta: “Per cert, sabeu si algun membre de les colles castelleres portarà alguna samarreta o senyera reivindicativa demà en l’acte d’inauguració?”. L’Agut els va tranquil·litzar i els va dir que ningú utilitzaria la camisa de la Colla per entrar a l’estadi i fer cap reivindicació; no per res, sinó per respecte a la pròpia Colla.

I, finalment, va arribar el gran dia:, el 25 de juliol de 1992, el de la cerimònia inaugural, i la presència dels castells es destacava així en el programa oficial: “La tradició catalana dels castells, les torres humanes, és un espectacle únic al món en què es posen de manifest l’esforç, la unió i la força de voluntat dels homes. En un exercici d’intel·ligència i precisió física. 2174 homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, construeixen dotze castells en homenatge dels dotze països que estan edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanya aquest arriscat i emocionat moment. Quan sembla que els castells toquen el cel, la força unitària i la solidaritat esdevenen el símbol de la construcció d’Europa” [7]. Aquesta percepció del que seria l’actuació de les colles castelleres també es reflectia a la premsa: “Los castellers un símbolo de Europa. Un total de 12 colles de castellers levantarán sus construcciones humanas en honor de los 12 países que integran la Comunidad Europea. Las torres no se alzarán al mismo tiempo sino en varias tandas, para que los centenares de millones de espectadores de todo el mundo puedan observar esta muestra singular de la cultura popular catalana”. [8]

La Colla va arribar al Camp Nou on s’havia de veure la resta de la cerimònia per unes pantalles gegants que hi havia, però no funcionaven; tot seguit hi va haver un primer trasllat al Camp Municipal Hoquei Pau Negre situat al Sot del Migdia i posteriorment ja cap a l’Estadi Olímpic, on la Colla es va situar davant de la llotja i va alçar el 5 de 7, el qual va sorprendre, ja que encara que mai no havia caigut, en teoria era de més dificultat que un 3 de 7 o un 4 de 7 que eren els castells que s’havien alçat en els assaigs. L’organització temia que caigués algun castell i aquest sentiment va quedar expressat en una entrevista a l’alcalde: “Fue el momento en que pase más miedo. No las tenía todas conmigo. Pero hace cinco años, en Valls, me comprometí a que los castellers estarían en el acto inagural. Sobre todo sufrí con los de Barcelona, que se metieron en el lio de hacer una cosa muy complicada. Pero salió redondo. No sólo lo hicieron muy bien, sino que a los atletas les encantó y se acercaron a las torres convirtiendo por un momento el Estadio en la plaza de Valls o la plaza Sant Jaume. Después de esto en Escandinavia nos comprarán los castells.” [9], i també en algun retall de premsa: “Cal destacar que cap dels diferents castells que es van elevar en la cerimònia inaugural no va fer llenya, com si fins i tot aquest factor hagués estat calculat per contribuir que res no fallés en la festa olímpica”. [10]

Per tant, l’actuació va ser un rotund èxit, com ho va ser tota la cerimònia, i aquest èxit dels castells fou destacat en tota la premsa: “y aparecieron los castellers para una magnífica exhibición que no podrá ser repetida en ninguna otra olimpiada”, “Barcelona va cridar que vol Amics per sempre, el món va descobrir que els castellers són una emblemàtica expressió del lema “La unió fa la força”, consigna d’un poble pacient i lluitador com el català que ahir va encisar el món amb un acte senzill i colorista, de brillant factura i impactant com la traca final mai vista sobre Montjuïc” [11], “las colles hicieron su trabajo y a más de uno se le puso la piel de gallina. Cuando l’anxaneta de cada una de las torres pisó el suelo, todo el mundo batió palmas de nuevo” [20], “el desplegament de la bandera olímpica sobre tots els atletes que participen en els Jocs, reunits en el centre de l’Estadi, al mateix moment en què les diferents colles castelleres aixecaven les seves torres a la pista va ser un dels moments més importants  de la cerimònia inaugural, una cerimònia que va reunir –i aquest mateix instant n’és un exemple- els elements propis del folklore català i de l’espanyol amb els més estrictament representatius del món de l’esport” [12], “así, por ejemplo, la aparición de las colles sardanistes o de los castellers, que en cualquier otro caso podrían haber resultado una apoteosis de lo folklórico y de lo local, pudo leerse también como alegoría de la hermandad y de la solidaridad entre todos los pueblos: no sólo de la supuesta bella armonía que rige la vida de los catalanes”, i, per acabar, “desde ayer, la llama olímpica ya refleja el nuevo espíritu de Barcelona, la capital de Catalunya que, simbolizada en el espíritu de los castellers, ha volcado su fuerza para llegar lejos en un momento histórico e irrepetible, como lo ha sido el de convertirse en centro del mundo. Como esos niños que escalan las torres humanas, llenos de solidaridad, hermandad y fuerza, Barcelona estará durante 15 días en la cima del mundo” [13].

Però els que més es van impressionar amb els castells van ser periodistes estrangers: “Hiroshi Komaru, fotógrafo de la agencia japonesa Kyodo, coincide con Shao Qing Jin, al destacar el lanzamiento de la flecha con el fuego olímpico y la actuación de los castellers. “Alguna vez  había visto algún ejercicio gimnástico similar, pero nunca de esa altura y enrizamento popular”, dice Komaru” [14], i, no cal dir-ho, la resta del món que va veure la cerimònia per televisió;, retransmissió que, per cert, no es va poder veure a Catalunya ja que en aquell moment varen creure oportú posar publicitat, fet durament criticat per part de les colles castelleres, i, en representació d’aquestes, va parlar-ne el president de la Coordinadora: “Totes les colles s’han queixat molt i jo, com a president de la Coordinadora de Catalunya, m’he queixat per escrit a TV3 i TVE que en la cerimònia inaugural la televisió posés publicitat just a l’hora dels castells. Els castellers estem molt dolguts pels Jocs Olímpics. Ens sentim marginats però ja hi estem acostumats. Sempre ens fan el mateix. I ara, en la inauguració dels Paralímpics, el locutor ha confós falcons amb castells” [15]. També va ser comentat a la premsa: “els castellers gairebé no es van veure i eren el millor” o “Durante los Juegos Olímpicos se quiso mostrar los castellers al mundo. Pero el resultado fue penoso: su actuación en la ceremonia inaugural se aprovechó en televisión para hacer el corte publicitario y se contó a toda España que el niño que sube a lo alto del castell se llama anxoveta, en lugar de anxaneta, por poner sólo un ejemplo” [16].

La retransmissió dels castells per les diferents cadenes de televisió va donar lloc a un treball força interessant de com van ser explicats els castells als diferents països del món. Aquest treball el podeu trobar a la bibliografia d’aquest article.

I en aquella cerimònia, hi varen haver algunes anècdotes com que un dels baixos es va trencar la clavícula en aquell castell, o que tot just abans de començar a alçar els castells l’equip de bàsquet dels EUA, conegut com Dream Team, va abandonar l’estadi, fet que es va reflectir a la premsa: “Así, el Dream Team añadió una nota de color olímpico, pero con gestos disciplentes decidieron abandonar la concentración de deportistas cuando los castellers comenzaban la formación de sus doce torres humanas” [17], i la batalla que es va produir entre els castellers, atletes i públic amb els tubs lluminosos que l’organització havia proporcionat als espectadors: “Entre tanto, el público se enzarzó en una singular batalla de luz con los castellers y los atletas. Las setenta mil personas que asistieron en directo al brillante espectáculo arrojaban sobre la pista unos tubos luminosos que la organización les proporcionó y castellers y deportistas los devolvían a la grada” [18], “fue una cerimonia de gran impacto visual, sí, pero no se lo digan a la chica de aquella colla, que recibió un lamparazo/nabazo en el ojo” [19].

Una darrera anècdota es va produir al Camp Nou quan els Xiquets de la Vila d’Alcover varen demanar la cessió d’un enxaneta de la Colla per poder fer un castell de set a la cerimònia. En aquell moment la resposta de la Colla va ser negativa i els d’Alcover es varen conformar d’alçar un castell de sis en comptes del de set. 

Després de la cerimònia d’inauguració, la Colla va participar en diverses actuacions vinculades a l’Olimpíada Cultural. Primer, el 26 de juliol es va actuar a la plaça de la Catedral juntament amb la Colla Joves Xiquets de Valls amb el 3 de 7, el 4 de 7, el 5 de 7 i el pilar de 5; després, l’1 d’agost s’actuava a la Vila Olímpica juntament amb els Xiquets de Tarragona amb el 2 de 6, el 4 de 7 i el pilar de 5 i, per acabar, el 2 d’agost a la plaça de Catalunya, juntament amb els Castellers de Vilafranca, amb el 2 de 6, el 4 de 7 i el 3 de 6 aixecat per sota. 

Després dels Jocs Olímpics hi va haver els Jocs Paralímpics i la Colla, després de dos assaigs, va actuar en la cerimònia d’inauguració. Aquesta vegada ho va fer en solitari, i va aixecar-hi un 4 de 7. Aquí també hi ha una anècdota per explicar: en l’assaig, mentre s’alçava el castell, irrompien els trabucaries amb el seu característic soroll, i l’aixecadora d’aquell castell (l’Anna Roigé) no va voler pujar ja que tenia por. Es va parlar amb l’organització d’aquest tema i es va assegurar que el dia de la inauguració hi hauria música i no se sentiria el soroll dels trabucs. Això no va ser cert del tot; tanmateix, per sort, l’aixecadora va pujar i es va poder fer el castell. També, durant els Jocs Paralímpics es va actuar dins de la Vila Paralímpica, concretament l’11 de setembre, amb el 2 de 6, el 4 de 7 i tres pilars de 4.

Després d’aquesta actuació es va acabar la participació de la Colla en els diferents actes de promoció i de celebració dels Jocs Olímpics. Va ser una feina dura que va començar el 1985, però que va donar moltes satisfaccions a la gent de la Colla que hi va treballar tant.

Però hi ha coses que no canvien al llarg dels anys i en el programa Inoblidable que va emetre Televisió de Catalunya el diumenge 21 de juliol del 2002 no va aparèixer ni una imatge dels castells en la cerimònia. Com deia, els temps passen i hi ha coses que no canvien.

 

CITES

• [1]. Enric Truñó i Lagares. Diari de Barcelona, 21/12/1988
• [2]. Turisport, 1989
• [3]. La Vanguardia, 13/05/1989
• [4]. Bargalló Valls, Josep. Bigas Luna. De castells i de cinema a Terços amunt!. Número 6, abril/maig 1994
• [5]. El País, 17/06/1992
• [6]. El Periódico, 25/07/1992
• [7]. Programa de la cerimònia d’inauguració
• [8]. El Periódico, 25/07/1992
• [9]. Entrevista a Pasqual Maragall. El Periódico, 28/7/1992
• [10]. Diari de Barcelona, 26/07/1992
• [11]. Diari de Barcelona, 26/07/1992
• [12]. Diari de Barcelona, 26/07/1992
• [13]. El Periódico, 26/07/1992
• [14]. El País, 26/07/1992
• [15]. Entrevista a Joan Alsina, president CCCC. Diari de Sabadell, 8/08/1992
• [16]. Josep Maria Ráfols. El Periódico, 8/10/1992
• [17]. ABC Cataluña, 26/07/1992
• [18]. ABC Cataluña, 26/07/1992
• [19]. La Vanguardia, 26/07/1992

 

BIBLIOGRAFIA

• Correspondència diversa. 
• Diversos autors. Debats Castellers 1. Les colles castelleres: un model associatiu. Castells i mitjans de comunicació. Edicions El Mèdol, col·lecció l’Agulla número 27, setembre 1998, Tarragona.
• El Butlletí de Castelldefels, gener 1992.
• Farreny, Josep. A la ville de… Barcelona!!!. L’Esguerrat, número 3, 5 de desembre del 1991.
• Farreny, Josep. A la ville de… Barcelona (i 2). El Butlletí, número 0, juny 1992.
• Mocholí, Natàlia; Macias, Miquel. Esdeveniments del 92. El Butlletí, número 1, desembre 1992.