Els Castellers de Barcelona vam ser la primera colla a tenir una dona descarregant un castell de nou pisos com a baixa i la primera parella de terces a carregar un 2 de 7. L’any  2017 vam fer una campanya sobre aquestes i altres fites, valorant la feina de les dones de la colla perquè ens en sentim molt i molt orgulloses. Som l’única colla que ha descarregat el 5 i el 7 de 7 amb troncs, nuclis i canalla íntegrament formats per dones i això ens ha de fer alçar el cap i sentir-nos satisfetes de la feina feta. Però no és suficient.

Les fites castelleres són importantíssimes, i hem fet actes i jornades parlant sobre el paper de la dona al món casteller o simplement tenint espais on, com a dones, poder parlar de castells – no només sobre dones i castells-. Però ha arribat un punt que aquestes passes ja no són prou rellevants.

En els nostres gairebé 54 anys d’història hem tingut dues caps de colla espectaculars i ens encanta dir-ho, però són dues. Hi ha hagut 20 homes caps de colla i alguns d’ells ho han estat en diverses etapes. Elles no. Repeteixo: només són dues dones. I quan ens posem a mirar els presidents la cosa no millora, precisament -dic presidents perquè només han estat homes-: en són 21. En gairebé 54 anys.

I aquí podem trobar l’argument que “és clar, durant molt de temps les dones no feien castells”. Doncs mirem el present. La junta actual està formada per 6 homes i 2 dones mentre que a la tècnica només la cap de troncs és dona i els altres 4 caps són homes.

I què implica això? És cert que hi ha qui realment ha fet un esforç per intentar que aquestes xifres siguin més igualades i trobar dones que puguin agafar càrrecs “però no volen agafar responsabilitats, no volen comprometre’s” diuen. I no ho dubto, m’ho crec. 

Per què no volen fer-ho? Potser perquè quan han estat en càrrecs anteriorment, l’exigència que han patit i el qüestionament constant ha estat bastant important. Potser perquè lluitar contra segons quins comentaris és esgotador. I potser, només potser, perquè si no comencem a sentir des que entrem a la colla que la nostra veu és tan vàlida com la del senyor del nostre costat i si no tenim dones referents a les quals valorin l’opinió, no ens sentirem mai segures d’assumir un càrrec tècnic o de gestió. 

Perquè és molt bonic dir que tenim igualtat i que les dones senten la colla com un espai segur, però només l’any passat l’àrea d’Equitat va rebre 38 queixes. Aquestes queixes són de diferents nivells, però l’important és que en mínim 38 ocasions una dona de la colla va patir alguna situació o va sentir un comentari que la va incomodar. Dic mínim perquè hi ha moltes coses que encara no som capaces d’identificar o que directament no considerem importants com per traslladar a la comissió. I és aquí on tenim una feinada enorme a fer: en el dia a dia.

Detectar aquestes actituds i denunciar-les és essencial. I és important que hagin sortit aquestes queixes per poder entendre tot el camí que ens queda per recórrer. I això passa per deixar de sexualitzar-nos, de fer comentaris sobre els pits i els mugrons d’una noia mentre s’enfaixa o de tallar-nos i subestimar la nostra opinió quan parlem. Aquesta colla és tan nostra com dels homes. Ens hi deixem la pell igual que ells i hem de començar a erradicar actituds que hem normalitzat. Fer autocrítica no és dolent, és necessari. 

Tots i totes som part d’aquesta colla i l’estimem, així que, de la mateixa manera que ho fem mentre s’alça un castell, hem de fer el possible perquè tots i totes ens hi sentim a gust. Perquè assolir aquesta fita és molt més important que fer grans castells. Hem estat una colla pionera en passes molt importants, però no ens podem relaxar. No podem pensar que tot el que vam fer ja és suficient i veure com anem passant cap al final de la cua per mandra a abordar allò que està enterrat i enquistat, però que és urgent i essencial.